Empty

Total: 0,00 €

Alelopatia i ecologia química

By jordi, 10/06/2016 - 18:44

Alelopatia i ecologia química.

 

Alelopatia és la ciència que estudia qualsevol procés  que involucri metabòlits secundaris produïts per plantes, algues, bacteris i fongs i que influeixi sobre altres sistemes biològics (definició de 1996, congrés de Càdis). La alelopatia és un concepte nou. Va ser encunyat per Molisch el 1937, i significa literalment allelon = recíproc; i páthos = patiment. Tot i això Molisch ho va entendre com una interacció química, negativa o positiva entre tot tipus de plantes i microorganismes.

Per raons econòmiques s’ha prestat especial atenció a les relacions alelopàtiques entre les plantes, i no s’han tingut gaire en compte les que afecten al sistema de defensa vegetal.

Les interaccions planta-fong , planta-insecte i planta-bactèria son molt riques i fa molt poc que s’estudien amb profunditat.

Era inevitable que l’estudi de l’alelopatia entrés en contacte amb l’estudi dels sistemes ecològics, bastant contemporani, i donés peu a un concepte nou: la Ecologia Química, que enfatitza la tendència natural d’aquest tipus de relacions cap a l’equilibri natural.

Els preparats vegetals es defineixen com a “extractes simples” en el sentit de que només intervé un procés (una fermentació, una  maceració...)  en la seva elaboració, i per tant son una aplicació pràctica d’aquesta ciència.

Altres aplicacions pràctiques serien la sembra intencionada de diferents espècies vegetals amb un objectiu concret, el maneig de la fauna auxiliar o certes intervencions transgèniques en les plantes, de fet hi ha grans laboratoris implicats en la recerca dels codis genètics que regulen els mecanismes alelopàtics.

EL SISTEMA DE DEFENSA VEGETAL:

Les plantes no es poden moure depressa, ni tant sols per a comunicar-se entre elles. Així, han de confiar la seva existència a la bioquímica. Disposen per natura de una capacitat sorprenent d’elaborar compostos que els permeten afrontar qualsevol eventualitat.

Les plantes poden ser sensibles a la llum, al soroll, al tacte, al pas del temps, tenir memòria i  comunicar-se entre elles utilitzant aquests compostos, que les cèl·lules elaboren després d’haver fet la fotosíntesi. Per això s’anomenen Metabòlits Secundaris (M.S.).

Per a elaborar el sistema de defensa cal disposar de prou riquesa genètica per a poder identificar l’agressor i decidir una estratègia,  i disposar de matèria primera per a actuar en conseqüència.

La matèria base per a la elaboració dels Metabòlits Secundaris encarregats de defensar la planta s’emmagatzema sobretot a les vacuoles. Amb un mal adobat o amb contaminacions químiques la col·lapsem i la planta no pot endreçar les seves defenses.

.L’altre element determinant és el codi genètic, necessari per a reconèixer els patògens i decidir en conseqüència. En les plantes conreades aquests codis tenen mancances, per que han estat seleccionades atenent a altres interessos.

Els compostos alelopàtics han de tendir a incidir en aquestes situacions. De fet ho fan, però és massa fàcil caure en la temptació de limitar-nos  a utilitzar-los com a simples  plaguicides.L’altre element determinant és el codi genètic, necessari per a reconèixer els patògens i decidir en conseqüència. En les plantes conreades aquests codis tenen mancances, per que han estat seleccionades atenent a altres interessos.  

Causes de la malaltia.

Aquestes son les causes més comuns de l’aparició de malures als nostres conreus:o   Alimentació desequilibrada, química, excessiva o deficient, set o hidratació excessiva.

  • La contaminació deguda al medi ambient, als tractaments o adobs químics, que condueix a una situació de col·lapse de les vacuoles.
  • Causes provinents del patògen: fortalesa exagerada, exotisme.
  • Deficiències genètiques.
  • La esporga mal feta, per que deixa zones de fusta morta o inactiva que son pastura de molts xilòfags.
  • Malalties i colapses del terra.
  • Monocultius.
  • Els entorns ecològicament pobres.

Actuació del sistema de defensa vegetal.

Aquest és el protocol d’actuació que s’activa en la planta quan aquest és atacat per un fitòfag:

  1.  Reconeixement del patogen. Anàlisi directe del seu contacte i exigència d’una contrasenya per conèixer les intencions del foraster.
  2. Activació de l’àcid salicílic, isovalèric o similars, com a mecanisme d’avís a la resta de la planta i a l’entorn.
  3. Activació de les defenses induïdes: transformació de proteïnes, activació de MS tòxics, mort cel·lular programada.
  4. Compartimentació en zones segures. 

Tipus de defenses qualitatives i quantitatives.

S’anomenen qualitatives per que se’n necessita molt poca quantitat per a que siguin efectives. Bàsicament es tracta de fenols, terpens i alcaloides. Especialment presents en plantes de cicles de vida curt.

  • Transformació de proteïnes per a dificultar la digestió del patògen.
  • Elaboració de MS tòxics que poden afectar a qualsevol aspecte del metabolisme del patògen: sistema nerviós, digestió, percepció..  Elaboració de MS letals.
  • Exhudació de MS amb efecte crida per a la fauna auxiliar.
  • Exhudació de MS amb efecte SOS a l’entorn.
  • Exhudació de MS tòxics per la zona radicular.
  • Mort cel·lular programada.
  • Compartimentació.

Gairebé totes les defenses induïdes es basen en la elaboració de MS a partir de sucres, és a dir, de reservoris. Defensar-se d’un patògen pot ser molt costós energèticament i deixa a la planta debilitada, i per tant candidata a una altra afectació.

Les plantes també disposen d’un arsenal de defenses “de sèrie” , les anomenades quantitatives, i que estan presents en la majoria de les plantes amb un cicle de vida mig o llarg.

Bàsicament es tracta de tanins que bloquegen la disponibilitat del Nitrògen. El seu efecte mai és letal, però els patògens queden disminuïts, amb postes a destemps i menys nombroses. Acostumen a estar presents a les fulles adultes i a la escorça.

Category: