SANT FIACRE:
Al segle VI a la vella Irlanda hi va neixer un savi molt savi que es deia Fiacre. El cristianisme només feia 100 anys que havia arribat a la illa, així que els místics que com ell van acollir el credo tenien tant de druïdes com de capellans. Fiacre era portador de l'antiquíssima cultura celta basada en la dimensió espiritual dels boscos. Va fer molts mèrits per a ser sant, segur, però el que aqui ens importa és que se li atribueix la invenció de l'empastre de Sant Fiacre, que consisteix en una maceració d'herbes continguda en una barreja d'argila, fems i greix la qual té el poder de restaurar el malestar dels arbres. Cal empastifar l'escorça de l'arbre amb això i aïllar-ho de l'aire, no fós cas que s'evaporés o que la pluja s'ho emporti.
De la fòrmula no se'n sap massa res, hi ha qui diu que portava consolda, altres ortiga, i tothom hi diu la seva, però el que si que es coneix és el mecanisme: els principis mèdics del formulat entren per les lenticeles de l'escorça i van directament cap a l'interior de l'arbre, banyant tota la estructura des de dins.
Fiacre era un amant de la solitud, de fet era un ermità, però la fama de les guaricions que feia (a persones, animals i plantes) el perseguia, així que mai estava sol. Va canviar diverses vegades d'ermitatge, però sempre havia d'acabar marxant. Finalment va reconèixer el seu destí i va acabar muntant un monestir als boscos de Meux (a França) d'on ja no es va moure.
Escultura de Sant Fiacre als jardins del mateix nom, Tully, Kildare, Irlanda. Foto de laidbackgardener.wordpress.com
SANT ISIDRE:
Cam a l'any 1000, a Mayrit, Al Andalus, va néixer un personatge anomenat Is-Driss. En aquell temps la messeta castellana era una zona de turbulències entre els mossàrabs i els conqueridors que venien del nord, així que Is-Dris aviat es va convertir en un refugiat de guerra, tot fugint dels exèrcits d'Alfonso X. A extremadura va entrar en contacte amb diversos savis entesos en agronomia i medicina i va estudiar tot el que va poder.
En tornar a Madrid al cap d'uns anys, i de nom ara Isidro, sabia trobar aigua sota terra, sabia regar, i sabia manegar els conreus, a part de moltes altres coses. La seva beatificació es deu a miracles que refereixen sobretot a aigües subterrànies, però el que és fascinant és que el que per a uns eren miracles, per a altres era el fruit d'anys d'estudi.
MILAREPA:
Ara anem una mica més lluny. Al Nepal de l'any 1000 hi havia una gran família que era un niu de raons, i per alguna o varies d'aquestes raons el fet era que estaven tots girats contra la mare d'un nen que es deia Milarepa. Però la criatura apuntava maneres, i als 13 anys, en una celebració familiar on hi eren tots va convocar una tempesta que va ensorrar el teulat i els va matar a tots. Després de l'adrenalina es devia penedir perque va deixar la seva mare i se'n va anar a les muntanyes del Tíbet per a viure una vida de santedat i expiació.
Vivia en una cova envoltat d'ortigues, i les ortigues foren el seu aliment. Al cap d'uns anys va passar per allà una gent que va explicar que dalt les muntanyes hi vivia un sant follet tímid, de color verd i punxegut que era molt bondadós i que feia un munt de miracles, amb la qual cosa s'inicià el costum d'anar-lo a veure per a cosultar-li de tot.
Finalment un dia el van trobar que s'havia mort. Allà mateix el van enterrar i al cap de poc del que havia estat el seu cos i ara era un munt de compost en varen sortir les plantes d'arròs més fortes i vigoroses que mai s'hagin vist.
