Al segle VI a la vella Irlanda hi va neixer un savi molt savi que es deia Fiacre. El cristianisme només feia 100 anys que havia arribat a la illa, així que els místics que com ell van acollir el credo tenien tant de druïdes com de capellans. Fiacre era portador de l'antiquíssima cultura celta basada en la dimensió espiritual dels boscos. Va fer molts mèrits per a ser sant, segur, però el que aqui ens importa és que se li atribueix la invenció de l'empastre de Sant Fiacre, que consisteix en una maceració d'herbes continguda en una barreja d'argila, fems i greix la qual té el poder de restaurar el malestar dels arbres. Cal empastifar l'escorça de l'arbre amb això i aïllar-ho de l'aire, no fós cas que s'evaporés o que la pluja s'ho emporti.
De la fòrmula no se'n sap massa res, hi ha qui diu que portava consolda, altres ortiga, i tothom hi diu la seva, però el que si que es coneix és el mecanisme: els principis mèdics del formulat entren per les lenticeles de l'escorça i van directament cap a l'interior de l'arbre, banyant tota la estructura des de dins.
Fiacre era un amant de la solitud, de fet era un ermità, però la fama de les guaricions que feia (a persones, animals i plantes) el perseguia, així que mai estava sol. Va canviar diverses vegades d'ermitatge, però sempre havia d'acabar marxant. Finalment va reconèixer el seu destí i va acabar muntant un monestir als boscos de Meux (a França) d'on ja no es va moure.
